Ven un pis a Ciutadella. O hereta'l. L'Ajuntament et cobrarà la plusvàlua: un impost sobre el que ha pujat el solar mentre era teu.

I si no ha pujat? Si el vens per manco del que et va costar?

Idò també.

Fins que el maig del 2017 el Tribunal Constitucional va dir que cobrar per una pujada que no existeix no es pot fer. A partir d'aquell dia els doblers es podien recuperar. Faltava saber com.

El paper que no va sortir

Aquell mateix setembre el Ple de Ciutadella va tenir la qüestió damunt la taula. La va partir en quatre trossos i va votar cada tros per separat.

Complir la sentència: aprovat amb tots els vots.

Penjar al web, dins un mes, les instruccions i uns impresos per demanar els doblers: set vots a favor, dotze en contra.

El punt que no duia termini va passar per unanimitat. Els dos que en duien, no.

Guarda't aquesta xifra: 54,99 euros.

D'un en un

Sense imprès, reclamar es va reclamar igual: cadascú escrivint-ho com va saber.

Deu anys d'actes de la Junta de Govern duen 450 reclamacions de plusvàlua resoltes una per una. Cent noranta-set duen inicials, que és com surten els veïns als papers de l'Ajuntament: B.P.P., M.G.B., Y.C.Y.

Quatre-centes cinquanta vegades el mateix escrit, perquè no n'hi havia cap de fet.

El que fa un banc

Un banc no escriu una carta. Envia un advocat.

L'estiu passat CaixaBank va dur l'Ajuntament davant el jutge per una plusvàlua. No perquè li haguessin dit que no: perquè no li havien contestat.

L'Ajuntament no va anar a judici. Va donar la raó al banc abans de començar i li va tornar els doblers. Aquella mateixa tardor va fer el mateix tres vegades més, totes amb Bankia.

Quatre vegades davant el jutge, cap defensa.

Al banc tampoc li havien contestat. La diferència és que un banc té qui li converteixi un silenci en una demanda.

I la solució, el gener

El gener passat el Ple va tornar a obrir l'ordenança de la plusvàlua. Al paper hi diu que és per «introduir determinades millores tècniques i d'eficiència».

Ningú va demanar la paraula. Onze vots a favor, nou abstencions, un en contra.

Nou anys abans, el mateix assumpte havia donat dotze contra set. Ara, nou abstencions i cap paraula.

La millora és aquesta: ara els comptes els fas tu. Calcules el que deus, ho pagues, i l'Ajuntament es limita a comprovar-ho després.

L'informe ho diu sense embuts: així es «redueix la càrrega administrativa per part de l'Ajuntament».

La teva no la nomena.

D'impresos per reclamar, l'ordenança nova segueix sense dir-ne res.

Quinze euros

La mateixa reforma lleva una regla vella: l'Ajuntament no tramitava els rebuts de manco de quinze euros, perquè cobrar-los costava més del que duien dedins.

Quinze euros no valien la feina de cobrar-los.

Cinquanta-quatre euros amb noranta-nou no van valer la feina de defensar-los.

El paper que hauria estalviat aquelles quatre-centes cinquanta cartes es va votar nou anys abans, en aquell mateix Ple. Demanava un mes.

Aquell mes el Ple no se'l va posar.

A tu, l'ordenança nova te'n posa trenta. Però dels que compten, sense caps de setmana ni festes: més d'un mes.